És setembre i el primer dia de col·legi està molt a la vora. Segurament, en acabar el curs passat, moltes famílies van haver de triar i decidir sobre la següent pregunta: centre ordinari o centre d’educació especial? Fa molts anys que és un tema de debat.

Després de llegir diversos articles i notícies, em quede amb aquesta frase: “El problema de la inclusió no són els centres d’educació especial, sinó transformar les escoles ordinàries”. I ací està, sota el meu punt de vista, el punt clau.

Des de fa anys, l‘escola inclusiva és un dret humà recollit en la Convenció Internacional de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides. És a dir, qualsevol xiquet o xiqueta amb i sense discapacitat té el dret d’assistir a un centre educatiu ordinari. Per descomptat, aquelles famílies amb algun fill o filla amb diversitat funcional que preferisquen portar-lo a un centre d’educació especial, poden fer-lo fins i tot posant-los traves en algunes ocasions. La realitat sobre l’educació inclusiva és que existeixen moltes recomanacions, però poques accions sobre el canvi. Per tant, l’educació inclusiva continua sent una utopia en ple segle XXI.

Com a tècnica superior en integració social i futura educadora social, estic a favor de l’educació inclusiva, però la de veritat. Una educació que siga de qualitat i amb els recursos professionals òptims perquè, tant l’alumnat categoritzat com el “normatiu” com l’alumnat amb necessitats educatives especials, tinguen les mateixes oportunitats de desenvolupar el seu potencial acadèmic i personal.

Si fallen els recursos cap al col·lectiu de diversitat funcional, no sols falla el rendiment acadèmic, sinó que hi ha una manca en el desenvolupament integral del xiquet o de la xiqueta que va arrossegar durant temps.

En la diversitat es troba la riquesa cultural i la saviesa. Créixer envoltat de companys i companyes amb capacitats i limitacions diferents a la nostra significarà veure la discapacitat des d’altres ulls. Cal recordar que els xiquets i xiquetes no tenen la capacitat de mirar amb prejudicis, sinó que això es desenvolupa al llarg dels anys. Per tant, ací es veu la importància de conviure amb la diversitat des d’edats primerenques i educar cap al respecte i la tolerància.

No obstant això, de la mateixa manera que estic a favor de l’educació inclusiva, també soc conscient que és una utopia.

Es necessiten professionals especialitzats en la matèria, que sàpien què és el que han de fer, com han de fer-ho i, sobretot, que tinguen la capacitat de tractar-los amb l’atenció requerida. I no és que no hi haja professors i professores capacitades, sinó que falta destinar els recursos necessaris. I fins que això no es complisca, sempre recomanaré portar al xiquet o la xiqueta amb diversitat funcional a un centre d’educació especial. Perquè el benestar del xiquet i de la xiqueta va per damunt de qualsevol utopia i, massa vegades, en un ordinari és inexistent.

FELIÇ VOLTA AL COL·LEGI.